dijous, 14 de febrer de 2013

Entrevista a Ramon Guinjoan

Ramon Guinjoan va ser un dels fundadors de l’Asbovoca i del parc de Matadepera

Va ser el segon president de l’Asbovoca. Dos anys entre 1998 i 2000; just els que no va acabar de complir el seu predecessor en el càrrec, Jordi Martínez, que va cessar a l’equador del seu segon mandat per centrar-se en la seva activitat professional de farmacèutic. També va ser un dels fundadors de l’entitat junt al capellà dels bombers, Josep Lluís Fernández; l’anterior cap del magatzem central de Martorell, Jaume Ruy, i la bombera voluntària de Gelida Montserrat Nebot. En aquella època també va jugar un paper “capital” el primer secretari general de l’entitat, el reusenc Miquel Marimon, segons destaca Guinjoan.

La idea de crear l’Asbovoca va sorgir a primers dels 90. Els problemes que patien els voluntaris ja en aquella època va fer que Guinjoan i Josep Lluís Fernández decidissin actuar i organitzar tot el col·lectiu. Hi havia qui sortia a un servei “amb camions de més de 30 anys i parcs amb 20 bombers adscrits però amb només 8 o 10 jaquetons. No hi havia ni botes per a tot el personal”. Dit i fet; crearen l’associació, en redactaren els estatuts i després d’uns mesos amb el procés encallat, Josep Ramon Dueso, aleshores director general, va donar l’empenta definitiva perquè el projecte de l’Asbovoca acabés essent realitat l’any 1992.
Als seus 72 anys, Ramon Guinjoan continua vinculat al món dels bombers. És membre de les juntes de l’Asbovoca i també de l’Aself, on s’ocupa de les relacions internacionals de l’entitat junt a José Luís Martínez, primer director de l’Escola dels Bombers de la Generalitat. Porta més de 50 anys en el món de les emergències i continua defensant amb la mateixa vehemència que el primer dia la importància dels voluntaris. “Si els polítics que tenim pensessin què és el que convé al país i es deixessin de prejudicis apostarien per un model de bombers amb molts més voluntaris”, afirma.

El model italià

Davant la greu crisi econòmica que vivim, Guinjoan té molt clar que Catalunya “hauria de tenir més parcs mixtes, tal com es fa a Itàlia”, tot i que adverteix que això hauria d’anar acompanyat d’un intens “diàleg amb els funcionaris perquè en segons quins llocs consideren que els estem prenent la feina”. És la seva fórmula per optimitzar inversions; “crear un cos eficient de voluntaris, com passa a Alemanya, a Àustria i al Regne Unit. Als EUA, gairebé el 90% dels bombers són voluntaris i al Japó pràcticament la meitat són dones”, afirma. Per aconseguir-ho, caldria entre d’altres coses millorar les condicions amb què els no funcionaris es vinculen laboralment amb l’Administració. Com? resoldre l’actual problema de les assegurances o incentivar el voluntariat, que segons ell podria veure’s afectat perquè el compromís que s’exigeix als bombers “és molt fort” i els joves són un dels més castigats per l’atur i la manca de recursos. “A França i a Alemanya ja tenen problemes per cobrir les places de voluntaris”, afirma.
Tot i això, Guinjoan no perd de vista que “molts cops, els voluntaris es senten recompensats quan els donen uns copets d’agraïment a l’espatlla enlloc de diners, però el problema és que aquí no fan ni una cosa ni l’altra; penso que aquí no tenim cap mena de reconeixement”. A França, per exemple, “quan et jubiles t’ofereixen una petita paga, però aquí, ni això!”.
Anys d’experiència i de dedicació també li donen una valuosa perspectiva de tots aquests anys de lluita. Ha viscut anys de moltes reivindicacions i massa maldecaps. Els pitjors moments, el bienni 1997-1998: “Van ser moments nefastos”, afirma. El conseller d’aleshores, Xavier Pomés, i el director general de l’època, Enric Prior, “van anar contra el voluntariat. Hi havia parcs amb poc i molt mal material, anàvem en vehicles molt vells; les assegurances no estaven definides... Eren problemes que ja s’arrossegaven però que en aquells moments es van accentuar”. Les protestes van enfrontar directament l’Asbovoca amb la Generalitat; “els primers congressos de l’associació aplegaven més de mil persones!”, recorda. Firmada la pau es va poder iniciar un suau camí de millores. Guinjoan pensa per exemple que des dels inicis de l’Asbovoca hi ha hagut canvis positius quant a material, “ens han donat una mica d’aire per respirar; el que tenim ara no té res a veure amb el que hi havia per exemple l’any 2004; aquí els voluntaris sempre hem anat amb una sabata i una espardenya!”.

Més de mig segle al peu del canó

Ramon Guinjoan va començar a fer de bomber a finals dels 50 quan Josep Clapés Targarona, aleshores alcalde de Terrassa i diputat provincial des de 1955, li va demanar que organitzés un grup de voluntaris per col·laborar en l’extinció dels incendis forestals que pogués haver al voltant de la ciutat. Clapés intentava crear des de 1958 el cos de bombers de la Diputació de Barcelona, cosa que finalment aconseguiria l’any 62. Ramon Guinjoan, membre en aquella època del Centre Excursionista de Terrassa, acabà reclutant un grup de gairebé 40 voluntaris entre els quals hi havia gent de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Tarrasa, que els facilità roba i calçat adequats per poder anar a foc.
Des d’un primer moment, el grup va ser adscrit al parc de Terrassa. “No hi va haver mai cap problema”, amb els bombers professionals de l’època, assegura Guinjoan. “Érem una gran ajuda per al personal del parc”. Alfons Tarrida aleshores cap de parc, també els facilità equipament i material. En aquella època, els voluntaris de la ciutat es desplaçaven als incendis forestals en un camió Ebro de la brigada municipal i eren alertats per la sirena que anunciava un sinistre. Un toc llarg d’alerta seguit d’uns tocs més curts que, segons la quantitat, informaven del districte on hi havia l’emergència. Els voluntaris anaven al parc, es canviaven i tot seguit anaven allà on se’ls requeria, i no només per sufocar focs forestals, segons recorda Guinjoan.
El grup de Terrassa s’acabà coordinant amb l’embrió de voluntaris de vigilància forestal que havia començat a gestar-se a Gelida al 58 gràcies a la iniciativa de joves inquiets com Josep Lluís Fernández. Un grup a qui el Distrito Forestal de l’Estat (germen d’Icona) acabà constituint oficialment com a cos de bombers voluntaris i que al 61 començà a formar-se i a fer guàrdies amb els bombers de l’Ajuntament de Barcelona. Guinjoan recorda que la primera “gran actuació” dels voluntaris va ser al setembre de 1962, amb motiu de les riuades que afectaren ciutats com Terrassa, Rubí, Sabadell, Sant Quirze del Vallès i Ripollet, entre d’altres, i que costaren la vida de 815 persones.
Sense deixar el parc de Terrassa, Ramon Guinjoan va instal·lar-se a Matadepera al 1980. El 15 de desembre de l’any següent, un incendi va cremar 70 hectàrees de vegetació a can Solà del Racó, a Matadepera. Va ser arran d’aquell foc que l’alcalde de la vila, Víctor Peiró, i el regidor de seguretat ciutadana, Manel Carrera, instaren Guinjoan a crear un parc de bombers propi al municipi; “de seguida hi van creure”, assegura. La idea arribà a bon port tot i les reticències inicials de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments de la Generalitat, que considerava que Matadepera estava massa a la vora de Terrassa per tenir un parc de bombers i que al municipi no hi havia pas indústria com per poder ser considerat un punt de risc. El parc de voluntaris, però, naixia oficialment al 1982 i Guinjoan en va ser el primer cap de l’agrupació. “Ens coneixien com Els Grocs de Matadepera, perquè vestíem d’aquest color per fer vigilància pel bosc”, recorda.
En aquells anys, i en tant que bomber i submarinista titulat, Guinjoan va treballar no només a Matadepera sinó que també col·laborà en les tasques de salvament de les víctimes que causà el trencament de la presa valenciana de Tous al 82, en les inundacions que afectaren el curs del riu Segre al Pirineu de Lleida i a Andorra el 1983 i en els aiguats de Bilbao d’agost d’aquell mateix any. També va treballar en l’incendi que va arrasar la muntanya de Montserrat l’any 86.

Carles Savalls

Entrevista publicada a la revista Alerta!