Va ser el segon president de l’Asbovoca. Dos anys entre 1998 i 2000;
just els que no va acabar de complir el seu predecessor en el càrrec, Jordi
Martínez, que va cessar a l’equador del seu segon mandat per centrar-se en la
seva activitat professional de farmacèutic. També va ser un dels fundadors de
l’entitat junt al capellà dels bombers, Josep Lluís Fernández; l’anterior cap
del magatzem central de Martorell, Jaume Ruy, i la bombera voluntària de Gelida
Montserrat Nebot. En aquella època també va jugar un paper “capital” el primer
secretari general de l’entitat, el reusenc Miquel Marimon, segons destaca
Guinjoan.
La idea de crear l’Asbovoca va sorgir a primers dels 90. Els problemes
que patien els voluntaris ja en aquella època va fer que Guinjoan i Josep Lluís
Fernández decidissin actuar i organitzar tot el col·lectiu. Hi havia qui sortia
a un servei “amb camions de més de 30 anys i parcs amb 20 bombers adscrits però
amb només 8 o 10 jaquetons. No hi havia ni botes per a tot el personal”. Dit i
fet; crearen l’associació, en redactaren els estatuts i després d’uns mesos amb
el procés encallat, Josep Ramon Dueso, aleshores director general, va donar
l’empenta definitiva perquè el projecte de l’Asbovoca acabés essent realitat
l’any 1992.
Als seus 72 anys, Ramon Guinjoan continua vinculat al món dels bombers.
És membre de les juntes de l’Asbovoca i també de l’Aself, on s’ocupa de les
relacions internacionals de l’entitat junt a José Luís Martínez, primer
director de l’Escola dels Bombers de la Generalitat. Porta més de 50 anys en el
món de les emergències i continua defensant amb la mateixa vehemència que el
primer dia la importància dels voluntaris. “Si els polítics que tenim pensessin
què és el que convé al país i es deixessin de prejudicis apostarien per un
model de bombers amb molts més voluntaris”, afirma.
El model italià
Davant la greu crisi econòmica que vivim, Guinjoan té molt clar que
Catalunya “hauria de tenir més parcs mixtes, tal com es fa a Itàlia”, tot i que
adverteix que això hauria d’anar acompanyat d’un intens “diàleg amb els
funcionaris perquè en segons quins llocs consideren que els estem prenent la
feina”. És la seva fórmula per optimitzar inversions; “crear un cos eficient de
voluntaris, com passa a Alemanya, a Àustria i al Regne Unit. Als EUA, gairebé
el 90% dels bombers són voluntaris i al Japó pràcticament la meitat són dones”,
afirma. Per aconseguir-ho, caldria entre d’altres coses millorar les condicions
amb què els no funcionaris es vinculen laboralment amb l’Administració. Com? resoldre
l’actual problema de les assegurances o incentivar el voluntariat, que segons ell
podria veure’s afectat perquè el compromís que s’exigeix als bombers “és molt
fort” i els joves són un dels més castigats per l’atur i la manca de recursos.
“A França i a Alemanya ja tenen problemes per cobrir les places de voluntaris”,
afirma.
Tot i això, Guinjoan no perd de vista que “molts cops, els voluntaris es
senten recompensats quan els donen uns copets d’agraïment a l’espatlla enlloc
de diners, però el problema és que aquí no fan ni una cosa ni l’altra; penso
que aquí no tenim cap mena de reconeixement”. A França, per exemple, “quan et
jubiles t’ofereixen una petita paga, però aquí, ni això!”.
Anys d’experiència i de dedicació també li donen una valuosa perspectiva
de tots aquests anys de lluita. Ha viscut anys de moltes reivindicacions i
massa maldecaps. Els pitjors moments, el bienni 1997-1998: “Van ser moments
nefastos”, afirma. El conseller d’aleshores, Xavier Pomés, i el director
general de l’època, Enric Prior, “van anar contra el voluntariat. Hi havia
parcs amb poc i molt mal material, anàvem en vehicles molt vells; les
assegurances no estaven definides... Eren problemes que ja s’arrossegaven però
que en aquells moments es van accentuar”. Les protestes van enfrontar
directament l’Asbovoca amb la Generalitat; “els primers congressos de
l’associació aplegaven més de mil persones!”, recorda. Firmada la pau es va
poder iniciar un suau camí de millores. Guinjoan pensa per exemple que des dels
inicis de l’Asbovoca hi ha hagut canvis positius quant a material, “ens han
donat una mica d’aire per respirar; el que tenim ara no té res a veure amb el
que hi havia per exemple l’any 2004; aquí els voluntaris sempre hem anat amb una
sabata i una espardenya!”.
Més de mig segle al peu del canó
Ramon Guinjoan va començar a fer de bomber a finals dels 50 quan Josep
Clapés Targarona, aleshores alcalde de Terrassa i diputat provincial des de
1955, li va demanar que organitzés un grup de voluntaris per col·laborar en
l’extinció dels incendis forestals que pogués haver al voltant de la ciutat.
Clapés intentava crear des de 1958 el cos de bombers de la Diputació de
Barcelona, cosa que finalment aconseguiria l’any 62. Ramon Guinjoan, membre en
aquella època del Centre Excursionista de Terrassa, acabà reclutant un grup de
gairebé 40 voluntaris entre els quals hi havia gent de la Hermandad Sindical de
Labradores y Ganaderos de Tarrasa, que els facilità roba i calçat adequats per
poder anar a foc.
Des d’un primer moment, el grup va ser adscrit al parc de Terrassa. “No
hi va haver mai cap problema”, amb els bombers professionals de l’època,
assegura Guinjoan. “Érem una gran ajuda per al personal del parc”. Alfons
Tarrida aleshores cap de parc, també els facilità equipament i material. En
aquella època, els voluntaris de la ciutat es desplaçaven als incendis
forestals en un camió Ebro de la brigada municipal i eren alertats per la
sirena que anunciava un sinistre. Un toc llarg d’alerta seguit d’uns tocs més
curts que, segons la quantitat, informaven del districte on hi havia
l’emergència. Els voluntaris anaven al parc, es canviaven i tot seguit anaven
allà on se’ls requeria, i no només per sufocar focs forestals, segons recorda
Guinjoan.
El grup de Terrassa s’acabà coordinant amb l’embrió de voluntaris de
vigilància forestal que havia començat a gestar-se a Gelida al 58 gràcies a la
iniciativa de joves inquiets com Josep Lluís Fernández. Un grup a qui el
Distrito Forestal de l’Estat (germen d’Icona) acabà constituint oficialment com
a cos de bombers voluntaris i que al 61 començà a formar-se i a fer guàrdies
amb els bombers de l’Ajuntament de Barcelona. Guinjoan recorda que la primera
“gran actuació” dels voluntaris va ser al setembre de 1962, amb motiu de les
riuades que afectaren ciutats com Terrassa, Rubí, Sabadell, Sant Quirze del
Vallès i Ripollet, entre d’altres, i que costaren la vida de 815 persones.
Sense deixar el parc de Terrassa, Ramon Guinjoan va instal·lar-se a
Matadepera al 1980. El 15 de desembre de l’any següent, un incendi va cremar 70
hectàrees de vegetació a can Solà del Racó, a Matadepera. Va ser arran d’aquell
foc que l’alcalde de la vila, Víctor Peiró, i el regidor de seguretat
ciutadana, Manel Carrera, instaren Guinjoan a crear un parc de bombers propi al
municipi; “de seguida hi van creure”, assegura. La idea arribà a bon port tot i
les reticències inicials de la Direcció General de Prevenció, Extinció
d’Incendis i Salvaments de la Generalitat, que considerava que Matadepera
estava massa a la vora de Terrassa per tenir un parc de bombers i que al
municipi no hi havia pas indústria com per poder ser considerat un punt de
risc. El parc de voluntaris, però, naixia oficialment al 1982 i Guinjoan en va
ser el primer cap de l’agrupació. “Ens coneixien com Els Grocs de Matadepera,
perquè vestíem d’aquest color per fer vigilància pel bosc”, recorda.
En aquells anys, i en tant que bomber i submarinista titulat, Guinjoan
va treballar no només a Matadepera sinó que també col·laborà en les tasques de
salvament de les víctimes que causà el trencament de la presa valenciana de
Tous al 82, en les inundacions que afectaren el curs del riu Segre al Pirineu
de Lleida i a Andorra el 1983 i en els aiguats de Bilbao d’agost d’aquell mateix
any. També va treballar en l’incendi que va arrasar la muntanya de Montserrat
l’any 86.
Carles Savalls
Entrevista publicada a la revista Alerta!
